jueves, 10 de enero de 2008

Esperando


No recuerdo cuando empecé a sentir esta necesidad de escapar de este lugar donde esta incansable inquietud por encontrar alguna cosa que me produzca la sensación de que existo cada vez me ata más a la misma situación. Quizá ya pertenezca a esa turba que parece observarme sin piedad alguna. Quizá el aire esté lleno de sus gritos, pero la costumbre ensordece.
Yo me voy.
Y no me muevo.
Mi cara se me apicassa,
mi alma se me abecketta,
mi corazón se me apessoa.
Quizá debí aprender a no esperar.
A no esperar mi final.

2 comentarios:

Xisti dijo...

la vida sempre sembla un parentesis infinit...

he decidit perdre el temps de la millor manera k se...

birrilles i somriures, la meva solucio de moment...

amunt els ànims guapissima!
ptons tina

pd: quan cau el proxim astrolabi de tremens? ja tinc ganes!

Moments dijo...

Aquest mateix escrit ja et produeix la sensació que existeixes. O no? Però, clar, segueix cercnt més sensacions. De fet, tot el que ens enrevolta ens transmet la sensació d'existir.
Bé, m'estic posant molt filosòfica:-)
Un beso i molts d'anys!